Petita crònica de la presentació dels “Estudis de Constantí” d’enguany.

Divendres passat es va presentar el número dels “Estudis de Constantí”, el que fa 32. Una quarantena de persones van omplir la Biblioteca per assitir a la classe magistral de la cap d’estudis de l’Institut de Constantí, Mercè Grané, que va fer una disertació molt amena sobre els diferents articles que formaven part del número d’enguany. Va comptar amb la col·laboració interactiva dels assistents, que van ajudar a completar la informació d’un powerpoint. També es va presentar la reimpressió dels números 1 i 2 de la revista. Feia molts anys que aquests números estaven exhaurits i moltes persones els demanaven. 

L’acte va acabar amb la foto de família dels autors, la presentadora i les autoritats locals. Un fotografia que es va repetir amb alguns dels autors dels números 1 i 2 que estaven presents a la sala. Algun fins i tot, repetia com a autor en tots dos números.
En resum, un any més que el nostre poble gaudeix d’un publicació privilegiada que s’edita de manera ininterrompuda des de fa més trenta anys.

Centcelles, el complex termal de l’emperador Adrià

El monument de Centcelles correspondria a unes termes romanes, possiblement d’època alt imperial. Òscar Martín i Jordi Rovira signen un acuradíssim estudi publicat al darrer volum del “Butlletí Arqueològic” de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (vol. 34-35, 2012-2013, pp. 173-224) on aporten indicis de Centcelles que interpreten com una part de la luxosa vil·la que allotjà l’emperador Adrià durant el seu sojorn tarragoní l’hivern del 122-123 dC. Els autors basen la seva interpretació en les evidències obtingudes en les excavacions arqueològiques, de les tècniques constructives, dels paral·lels arquitectònics amb altres edificacions similars i de les fonts literàries i historiogràfiques. L’article es completa amb un imponent aparell gràfic i bibliogràfic. La idea de contemplar Centcelles com un gran complex termal i la seva datació cronològica en l’època d’Adrià no són novedoses perquè hi havien incidit autors com Lluís Pons d’Icart, al segle XVI, i Emili Morera a finals del XIX. La novetat ara és la seva defensa, sistematització i actualització amb les darreres informacions conegudes.
Aquest article és un dels al·licients que presenta el darrer volum del prestigiós “Butlletí Arqueològic” la publicació que edita des de fa més de cent anys la Reial Societat Arqueològica Tarraconense amb l’objectiu de defensar el patrimoni arqueològic i històric de Tarragona i nosaltres no podem fer res més que recomanar-vos-ne la lectura.

“El racó de l’arxiu” en línia

Ja podeu consultar en línia “El racó de l’arxiu”, la guia sobre el patrimoni documental a Constantí. Seguint la Viquipèdia, entenem per patrimoni documental un dels testimonis essencials de la trajectòria històrica i d’identitat d’una col·lectivitat. Els documents que l’integren constitueixen una herència fonamental que cal transmetre en les millors condicions a les generacions futures i els arxius són els centres encarregats de tractar, conservar i difondre aquest patrimoni. Dit en altres patraules, els documents ens ajuden a construir el coneixement històric; amb independència de la seva antiguitat (medieval o d’ahir mateix), del suport físic (papers, pel·lícules, fotografies, etc.), del llenguatge (textual, audiovisual…) o de la seva funció (administrativa, comercial, legal o la que sigui), aquests documents, al cap dels anys, esdevenen una eina importantíssima perquè els investigadors (i els ciutadans, en general) aportin llum a una època i la donin a conèixer a les generacions futures.

Tres eixos vertebren la gestió del patrimoni documental: la recuperació, la preservació i la divulgació. El primer àmbit té la importància vital d’evitar que es destrueixin o es perdin els documents. Això passa quan les persones tiren a la brossa les fotos dels avis o les escriptures d’una casa vella o no hi viu ningú. És per això que nosaltres subratllem l’exemple de les persones que han fet cessió de fonms o col·leccions de documents; de vegades, una simple unitat documental pot ser rellevant. També parlem de les iniciatives públiques que van en aqusta línia, com la tasca encomiable de la Unitat de Cinema de la URV per recuperar les filmacions amateurs o familiars.

Un segon àmbit és el de conservar allò que prèviament s’ha recuperat, i de fer-ho en les millors condicions possibles; per això, en aquesta nova revista us parlem del procès de restauració d’un capbreu medieval de la comunitat de preveres de la parròquia de Sant Feliu Màrtir, tal i com ens expliquen directament els personal tècnic que l’ha portat a terme. Finalment, donem veu a les persones i les entitats que fan recerca i divulgació: ja sigui als historiadors locals o a les veïnes que van cedir fotografies per a la gran exposició dels “Veïns a la fresca”.